un poco de lectura y marketing

Hoy he disfrutado de una agradable mañana en una de las tiendas que Chapters tiene en la bonita Whyte Avenue de la ciudad. Una librería lo suficientemente pequeña pero completa, con Starbucks incluído.
(http://www.chapters.indigo.ca/home/). Un sitio fantástico para perderse, poca gente y ninguna aglomeración (ni en Navidades he visto grandes concentraciones de compradores en ningún lado), un rato de paz, sofá, café, muffin y novedades editoriales.

He preguntado a una de las dependientas por literatura  catalana y castellana para ver si, como viene siendo demasiado habitual, me mostraba al recurrente Gabriel García-Márquez que está en todas las cabeceras de góndolas de la Universidad de Alberta. Bueno, me ha mostrado dos libros distintos de Carlos Ruíz-Zafón, UFFFF, menos mal. Me los ha recomendado pero le he comentado que casi prefiero leérmelos en la lengua del autor, que alguna ventaja tendré no?.
Ya contaré cuantos autores había pero poquísimos, me he cortado delante de la chica ...

He disfrutado de lo lindo hojeando novedades de marketing, PR, retail marketing, y lo que más me ha gustado, un corner específico de "ideas and trends" repleto de libros sobre Steve Jobs y otras tantas figuras emprendedoras, innovadoras y atrevidas (¿daria para varias estanterias en nuestra "La casa del llibre" o la Fnac sobre los de nuestro país?). Y no me extraña que dé para miles de emprendedores pequeños, medianos y grandes al poder ver cómo promueven la iniciativa desde pequeños en el sistema educativo de las escuelas de educación preeliminary. Además de la excelente formación (y recursos que destinan) en las materias obligadas (ojo las lenguas, de eso podríamos hablar otro día),  la autoestima es altísima, la creatividad  abrumadora (en mi vida he visto el nivel musical, imaginativo y coreográfico de los festivales artísticos e infantiles que hasta ahora he asistido) y, por supuesto, sentido del ridículo 0 en  actitud,  artes escénicas, colaboración entre niños, participación...(la universidad es otra historia, pero ya os aviso que aquello de las puertas cerradas y sentir terror por ir a hablar con el "supertodopoderoso y endiosado catedrático" aquí no existe, son cercanos, terrenales y exigentes, ah! y PUBLICAN y se ACTUALIZAN. Totalmente compatible).

Bueno, reflexión lanzada, paso a mostrara a mis colegas amantes del marketing (ojo, son novedades y no significa que sean buenos o indispensables pero vale la pena conocerlos por si no están en vuestras librerías "no online" habituales).

El que está en todos los frontales de las estanterías es "El principio de la zanahoria" de Adrian Robert Gostick y Chester Elton, que ya ha vendido 200.000 ejemplares, no apto para  gerentes y managers rancios de vieja escuela (http://www.resumido.com/es/libro.php/464).

Y para los que somos fans del retail y pudimos disfrutar del singular, realmente singular, Paco Underhill en su seminario IESE  hace ya algunos años en Barcelona, os incluyo algunas de sus novedades.

Un libro, un buen regalo y casi mejor en inglés, para evitar malas traducciones.

Bona nit
Rosa

¡FELIZ NAVIDAD A TODOS Y QUE VUESTROS DESEOS SE CONVIERTAN EN REALIDAD!



fantástico, lo voy a leer, el sexo femenino tiene el poder de la compra (algo ya sabido pero siempre es bueno volver a revisar su comportamiento)

social media marketing: ahora o nunca!





200.000 ejemplares vendidos. El principio de la zanahoria.



Paco Underhill analizando de nuevo a la mujer, como principal comprador y en el mismo punto de venta

la guinda: este libro para quienes quieran aprender castellano (colección "guia para idiotas")

where is my suitcase?

Hola companys,


Estem esperant una maleta amb pernil, torró (amb i sense gluten),  joguines i coses vàries i no arriba. Hem donat mil voltes pel servei de Canadapost http://www.canadapost.ca/ i, tot i tenir un ombudsman a la companyia, tot és indesxifrable, impossible de solucionar.


A la web no pots fer cap reclamació on line. Tot per telèfon, que no t'agafa ningú habitualment més que una veu automàtica que et fa trucar 700 vegades a possibilitats mil que no aclareixen res i acabes per desesperar-te. Un día, només un de 8, ens va agafar una teleoperadora per dir-nos que la maleta (enviament contractat prioritari i a rebre en 1 setmana i que porta 20 dies de retard) està a la ciutat i que la rebrem en 4-6 setmanes com a molt d'hora. No es pot anar a buscar. Et fots!

Per mail excepte les complaints de torn a aquesta figura, a més, et propossen un formulari amb mil caselles que, només que no encertis una resposta, el o la fantàstica representant d'ombudsman et diu que no has donat les dades pertinents. Val a dir que la teleoperadora ens va dir que si ho feiem, s'obriria una investigació (CSI?) que duraria minim 2 mesos.

Això sí, tenen (o teníen, ja no l'he trobat) una megabanner per si vols escriure i rebre una resposta de Santa Claus, resposta que varem rebre en 4 dies. Puntualíssims.
Total, aquest anys ni torrons, ni pernil, ni res de res from Barcelona.

Es confirma que el sistema a vegades té esquerdes, els serveis al client són igual a tot arréu i uns pobres han pagat un servei prioritari per res. Ni Canadapost, ni Correos ni res per l'estil. La propera vegada companyia privada.


Ja us avisaré, si arriba, pels voltants de febrer com he paït el torró de marres o si m'ingressen per intoxicació aguda.


Apa, bona nit, escric això insubstancial per veure si s'em passa el cabreig.


Rosa

¿algo especial para estas fiestas?

Hello everybody,

Algunos me habéis escrito para decirme qué ocurre que hace días que no escribo (desde el 18/11). No pasa nada sólo que hay poco que explicar, hasta que no consiga "material" y eso está por llegar.

Aquí andamos desbordados con Christmas. Vamos ya por 4 festivales y 3 encuentros festivos de escuelas, ballet y residencia, así que tenemos las próximas 2 semanas llenitas de vida social. Por supuesto, el fundraising lo abraza todo. No hay acto ni iniciativa (que las hay y muchas) que no cuente con el añadido de captar fondos para una causa. No se entiende encuentro alguno sin ese objetivo. Los niños andan exhaustos con tanta acción solidaria: veteranos de guerra, cáncer, homeless, juguetes para niños sin recursos, y me dejo un puñado de ejemplos más.

Junto a ello, y ya hablando de temas meramente comerciales y/u ocio, no hay nada especialmente destacable más que lo impresionante de la decoración en todos los rincones, las ofertas de sky (aquí sí hay nieve y de la buena!!!), la fantástica pastelería seasonal, los escaparates trabajadísimos con muñecos gnomos, santa y personajes variados, conciertos corales y por supuesto el frío que empieza a apretar ya muy, muy en serio (hoy amanecimos a -20º pero ya subió al mediodía hasta -10, ¡fantástico!!!).

Ayer hablaba con un papá y le pregunté: ¿hay algo que no deberíamos perdernos bajo  ningún concepto de la ciudad en estas fechas? Respuesta: no.
Al día siguiente rectificó y me dijo: sí, ir a ver el ballet de "Nutcracker"!!!.
Gracias, la hemos visto 2 veces en Barcelona, luego compruebo que estamos globalizados nuevamente, ballet included.

Así pues ya os explicaré las virtudes de la Navidad edmontoniana en adelante.

Desearos a todos desde aquí, y por si me olvido de hacerlo en los próximos días, una FELIZ NAVIDAD A TODOS y a vuestras familias.

Un beso y un sincero agradecimiento a mis lectores, amigos, chafarderos, intrusos o compañeros




Rosa

no volveré a reirme nunca más de...

...

las máquinas de running para poder hacer ejercicio
las cantimploras llenas de agua para hidratarse todo el día
las UGG (pues no patinas cuando andas en la nieve)
el pasamontañas de toda la vida que odiábamos profundamente
el constante café americano calentito
los dip-veggies snacks para tomar vitamina D a falta de luz
las hamburguesas supercalóricas
los bagels con huevo y bacon
las bebidas antiox
las obligadas beans, chick peas (garbanzos)  y lentils cada día
las sopas y consomés calientes
las pick-up truck
los 2 pares de guantes en cada mano
las camisas leñadoras acolchadas de los currantes que descargan mercancías  y sus CATERPILLAR http://www.shopcaterpillar.com/products/ 
el vestuario antídoto de la lujuria
el blistex honey con vitamina c  http://www.blistex.com/products/cold-a-allergy-lip-soother
el rimmel waterproof de verdad
los partidos de hockey universitarios con cerveza en mano
los centros comerciales cerrados
los movie-cineplex  y su amplísima, y calórica, oferta gastronómica
los domingos haciendo cup cakes, pasteles, muffins y brownies (cupcakes: lo más aquí, por si os animáis)

porque todo esto es lo que necesitan para sobrevivir a los -19º (mañana -27º) que tenemos hoy.

Mirad, mirad

Un beso,
Rosa






pick-up truck

  


pies pequeños pero calentitos




alguien se quedó ahí sentado y se dejó la silla



la parte trasera de nuestro apartamento antes de la tempestad



partido universitario. Nosotros con la Uof A!




verduras crudas para "dippear"



Lest we forget

Remembrance day. 11 de novembre

Lest we forget (per tal que no oblidem)Un dia en que es recorden tots els soldats canadencs caiguts, homes i dones, a la 1a i 2a Guerres Mundials, la guerra de Korea i totes les misions de pau (Afganistan la darrera). Aquest dia també és el moment en el que els canadencs fan donatius per a tots els veterans de guerra i per a recordar la importància de la pau i la llibertat.

Així és com defineixen ells mateixos el seu particular Remembrance day, doncs cal recordar que és una data especial per a tots els països de la Commonwealth (Australia, Canadà, Barbados, Bermuda, India, Kenia, Illes Mauricio, Nova Zelanda, UK i Irlanda del Nord) (4 dades).

116.000 soldats canadencs van morir en aquestes tres guerres. En els últims nou anys n'han mort al voltant de 180 canadencs (uns 160 militars, i la resta civils) a l'Afganistàn. Per tant, això encara no s'ha acabat.

Des de fa dues setmanes (just desprès de Halloween) anàvem veient 'poppies' (roselles en català, amapolas en castellà) vermelles en totes les "solapes" dels abrics i anoraks de tothom, presència de guardioles explicatives a totes, totes, totes les botigues i punts de tràfic de la ciutat. 

La setmana abans del Remembrance day és anomenada la "Setmana dels Veterans", en què s'honora als que han servit el Canadà i les seves causes de guerra i la pau. Per això, l'agenda dels veterans és plena de trobades i moments en que es recorda el per què de tot plegat (p.e. a  les escoles estaven previstes el día abans de l'11 -que per descomptat és festiu nacional- la visita de soldats veterans que explicàven, en positiu, la importància de la pau i les conseqüències de la guerra, com han viscut les seves personals experiències i com és la seva vida ara).

Totes aquestes "poppies" han estat aconseguides realitzant un donatiu de qualsevol xifra, que va directament destinat a sufragar els ajuts pels veterans de guerra que, degut a la seva participació, necessiten del recolçament econòmic de la societat civil.

La simbolització (la poppy de marres) d'aquest dia es una rosella vermella, perquè molts dels soldats que van caure a la 1a guerra mundial van ser enterrats en camps dels Països Baixos, on creixerien milers de roselles vermelles. Aquesta tradició del Remembrance Day neix l'11 de novembre de l'any 1919, un any just desprès de l'Armistici, document que signava la pau desprès d'aquella guerra.

Des d'aleshores, cada 11 de novembre (a Canadà canviarien l'any 1931 la celebració del Thanksgiving -que ara es celebra a l'octubre- perquè queia per les mateixes dates, per tal que el Remembrance day tingués el seu propi espai temporal de recordatori), a les 11 del mati es fan 2 minuts de silenci en record de tots els soldats canadencs caiguts per la pau a les guerres ja contemporànies. Aquest moment de silenci va ser instaurat pel rei George V d'Anglaterra, que recordem que era també el rei de Canadà.

Remembrance day és el moment en que es conmemora i dona les gràcies per tots els que han protegit a Canadà per la llibertat.

La coordinació de tots els àmbits i rutines diàries amb aquest dia és aclaparador. Escoles, persones, autobusos, ràdios... tots difonen el missatge: LEST WE FORGET

Afortunadament, divendres passat, dia 11 de novembre, vam poder assistir a un acte a Edmonton (la cerimònia principal es celebra a Ottawa, la capital, on participen unes 10.000 persones cada any; a cada capital de província hi ha una petita rèplica). Va ser emocionant, frepant, meticulosament organitzant, sincronitzat i escenificat. Amb l'assistència d'unes 1.500 persones al pavelló d'esports de la Universitat d'Alberta, i amb puntualitat britànica, l'acte va començar a les 10:20 am. El públic, respectuós amb la gravetat de l'acte. Representats de tots el cossos de l'exèrcit canadenc (marines, terra, aire i policia montada al Canadà, que també és un cos militar) van formar i marxar marcialment. Quatre soldats, de cadascun d'aquests cossos, van vetllar les quatre cantonades d'una rèplica del monument al soldat desconegut, TOTALMENT IMMOBILS durant una hora. Un regiment de gaiters escocesos va marxar al so de les gaites, tot sincronitzat fins que van tocar les 11 en punt (de l'11 del 11 de l'any 11, recordeu), i es va fer el silenci, només trencat de nou pel so d'una gaita (literalment "el gallina de piel", com va dir aquell). Els moments més durs, quan les filles i la vídua d'un soldat mort a l'Afganistan van fer una ofrena floral.

He estat cercant quina xifra s'ha recaudat per aquestes dates i no he vist res de res publicat. Seguirem intentant-ho.


Bona nit i fins aviat (el proper blog us demanaré un consell).
Rosa

Thriller

Hello seguidores,

Con pocas ganas pero aquí me tenéis.

Regresé de nuevo el 22 de octubre a Canadá - ya antes lo percibí visual y comercialmente- pero de nuevo el impacto de la fiesta de Halloween ha sido algo único. Poder ver, comprobar y participar en un Halloween realmente americano, me ha parecido interesante.

Posiblemente es algo que muchos de nosotros consideramos banal, innecesario y superficial.

En primer lugar mi más sincero respeto por las tradiciones y costumbres de este país (que yo soy la que he venido aquí , y no para dar lecciones precisamente). Por supuesto no voy a entrar en la estéril comparación "panellet vs calabaza". No comparaciones por favor.

En segundo, el sentido de la fiesta. Sin profundizar en el origen celta de la misma y su mutación a lo largo de los años en los países anglosajones (-orígenes-), son unas fechas en la que todos, familias, niños, escuelas, empleados, empresas, asociaciones, fundaciones y todos, absolutamente todos se vuelcan. El ánimo es festivo, de consumo, de encuentro, de rechazo al miedo, de imaginación. ¿Por qué no? La oración al ser querido sigue siendo algo muy íntimo, personal y reservado, y no se trata. Objetivo: ahuyentar los malos espíritus.

Muchos de los dólares destinados a esta fiesta son un derroche de imaginación, de encuentro para captar fondos pro causas,  trabajos solitarios o comunitarios en las cocinas para elaborar deliciosos pasteles, snacks o similares, padres que por fin conocen a sus homólogos, personal docente que pierde su compostura (que por cierto, aquí no es nada distante, todo lo contrario, eso sí, todos llevan su Ms. o Mr. para los alumnos y el bullying es perseguido hasta la saciedad), una pérdida de rubor y vengüenza al visitar a nuestros queridísimos vecinos, y en resumen, una proximidad y una necesidad de acercarse todos con todos.

Y ¿esto cuánto ha supuesto económicamente?
Los americanos se han gastado 5,8 billion dollars (los canadienses 1,5 de éstos) previsiones de gasto halloween 2011, -un 17,7% más respecto al año anterior- en caramelos, disfraces y decoración.

Aún así, según NAIT (consumo en Canadá) los canadienses han gastado más que sus vecinos americanos con una compra media por persona de 77$ vs los 66$ de  los segundos. De esta cesta, 20$ van a caramelos, 18,66$ a decoración y 23,37 a disfraces (2 de cada 5 personas se disfrazan). Lo inaudito es que de la cifra en disfraces, un 60% va destinada a la compra del "costum" para animales y el resto a hijos (los que tienen ambos, dos, claro).

Pero ¿quién es el gran consumidor de halloween? ¡sorpresa!: el perfil mayormente consumidor es el hombre de 18 a 34 años.

En cualquier caso, en 1 semana hemos estado, quisiéramos o no, inmersos en esta festividad que es tan o igual  de importante que Christmas. El tour ha sido:

- caza y captura de la calabaza perfecta: imposible. Miles de calabazas disponibles pero, al hacerlo tarde, sólo encontramos una calabaza, sin rabo, deformada pero apta para su procesado.Para ello utilizamos los ciento un mil kits existentes para vaciarlas, con 12 dibujos propuesta para hacer y voilà!

- pre-fiesta infantil de zombies: todos los niños disfrazados, pastel que simulaba cementerio, manos salientes incluidas, lápidas y todo de chocolate, como buen handmade cake , eso sí.

- fiesta en el hall de los apartamentos: se me hace difícil pagar la renta mensual a la propietaria después de verla disfrazada, con su propuesta de menú pica-pica que incluía fingers de queso con uñas de jelly multicolor, galletas araña, apio recheesado con pinta de fantasma. Eso sí, le fascinó el disfraz de la mayor que, sin contar con LOPD ni nada parecido, ha colgado su foto en el plafón de la finca.

- entrega de pumpkins o calabazas en el cole: un regimiento de papás voluntarios (como las decenas de encuentros que realizan y en la que la comunidad de padres juega un papel no ya clave, sino decisivo para garantizar la calidad en las dinámicas de la escuela -pero eso será motivo de otro blog pues este es otro mundo a nivel escolar, y hablo de enseñanza pública-) se encargaron de prepararlo todo en la escuela.

El gym era el espacio para exponer las calabazas, los niños locos de contentos, mil propuestas distintas, nada competitivo, no hay ganadores, participar es lo importante.

The principal (la directora de la escuela) y su equipo de profesores todos disfrazados y los niños los primeros.


- Trick or treat:
Y no podíamos fallar. Recibimos propuestas de amigos para ir a hacer las imponderables visitas a la vecindad a "hagamos un trato (o sea, dame caramelos) o te la lío con una travesura/putadilla (trick)". El objetivo archiconocido ya lo sabéis, recogida de dulces, caramelos, gadgets y similares de los vecinos que entregan a los niños que llaman a la puerta.
Bueno, no podíamos inicialmente pero el peso de la tradición hizo que a las 8 de la noche nos equipáramos finalmente contra el frío (4 grados entonces) y fuésemos a, más o menos, 10 casas decoradas convenientemente de Halloween como llamada de participación.
Llegamos a casa con dos superbowls llenos de todo, todo, todo. Caries garantizadas.
Lo mejor, los peques estaban locos de alegría por su testimonial en la fiesta.

Hoy ya resaca post-fiesta, en todos los comercios ya regalaban los restos de la cita.

Y vamos a por Christmas, que promete pues ya está en la calle e irá in crescendo.

Cierro con el personaje más oído y recordado estos días allí dónde íbamos. AHÍ VA: THRILLER

Un beso a todos, hasta pronto

Rosa

`Gracias. Gràcies. Thank you

Mi padre ha fallecido esta tarde. He podido tener la gran suerte de aprender de una persona ejemplar, un buen hombre que construyó una familia extraordinaria.

Gracias a todos por vuestro apoyo, cariño, calidez y amistad. Tengo una pequeña pero gran familia y también grandes amigos, tengo mucha suerte.

Regreso el sábado y ya me reuno con el resto de mi gente.

Rosa

PS. Prometo seguir escribiendo. Ramón me da fuerzas desde arriba.

unos días

Hola seguidores,

Como muchos de vosotros ya sabéis mi padre está enfermo y, desgraciadamente, se ha acelerado el proceso de su enfermedad. Necesito ir de vuelta a casa por unos días pues el pronóstico  es extremadamente grave.

A la vuelta intentaré, sólo intentaré, retomar mis escritos.

Rosa

unwatchable

Què tal companys?

I abans de que comenceu a pensar-ho, ja us dic ara per què avui parlo del Congo i no de Canadà, que és a on estic i del que caldría parlar.

Fa uns dies que no tinc gaires ganes d'escriure per diferents motius, però ara parlant amb l'Eduard d'un programa que va escoltar d'en Basté tractant una campanya, m'he quedat impactada i acollonida de la força que té i com és de crua: UNWATCHABLE (el video de la campanya), de la organització internacional (amb seu a Londres) Save the Congo.

Abans de veure'l, no mireu aquest enllaç si esteu febles, però feu-ho si teniu ganes de veure (gens dramatitzat es veu) què està passant pel món, més enllà de les nostres fronteres.

Quan estava a Intermón Oxfam ja sabíem de la situació dramàtica que es vivia a la República Democràtica (?) del Congo (i això a on està?). De fet la confederació hi treballa fa anys, però l'any 1998 esclata una guerra (n'ha tingut moltíssimes desde la seva independència l'any 1908 però especialment crues han estat les dels anys 90) que ha aconseguit acabar amb 5,4 milions de persones al país, a més dels innumerables danys morals, materials i generacionals que perviuran desenes d'anys. Això encara no ha acabat, s'està produint cada segon.

La gran riquesa mineral és en gran part la responsable d'aquest desastre (4t productor mundial en diamants, cobalt, coure i el COLTAN!!!). Tota aquesta indústria extractiva feia que l'any 97 representés gairebé el 17% del PIB del país.

No m'extrendré, no sóc ningú per donar lliçons sobre res, però vull compartir amb vosaltres això per si us pot interessar: una violació CADA SEGON al Congo com a eina sistematica d'extorsió i conflicte, que aconsegueix atemorir la població per part d'aquells grups que volen controlar els recursos naturals d'aquest país.

L'objectiu de la campanya: implica't signant i demanant als fabricants de móbils que NO UTILITZIN MINERALS BRUTS DE SANG, com el coltan.

Per descomptat aquí l'important és que s'està produint però el com s'ha dissenyat la campanya també és força remarcable. Recorda el més pur estil Greenpeace-Kit/Kat greenpeace/kit-kat y versió 2 que va aconseguir que Nestlé deixès d'utilitzar l'oli de palma per a fabricar el seu famós snack.

Save the Congo no s'està per donar-hi voltes, la realitat és una i crua, expliquem-la però desde el prisma occidental: imagina't com es viuria aquest drama però a casa nostra.

Up to us! Jo ara mateix vaig a veure el manual del meu móbil per veure com està fabricat (per cert, els PC's també estàn dins el sac (una mica antic però ben resumit)).

Bona nit. Fins aviat,
Rosa

Estamos todos implicados

Hoy no pensaba escribir. Acontecimientos importantes están por encima pero hay alguien en el que estos días tan duros me viene permanentemente a la cabeza.

Terry Fox. Terry Fox. Terry Fox.

Desde que estoy en Canadá ni un solo día he dejado de leer, oir o ver algo referente a un tal "Terry Fox".

Hoy me atrevo a decir que es el icono de la fortaleza, la valentía, el coraje y el empuje y es posiblemente -en presente- el ser más querido, admirado y recordado en este país cada año, uno tras otro.

Terry Fox es una leyenda en Canadá, pero fue una persona real, un joven como lo fuimos tu o yo quien, por avatares de la vida, se convirtió en un mito. Atrás quedan esos superfluos iconos musicales (lista de artistas desaparecidos a los 27 años) que decidieron voluntaria y unilateralmente acabar con sus vidas, en su gran mayoría víctimas de sus propios excesos.

A lo largo de todo septiembre Terry vuelve a ser recordado en cada rincón de Canadá. Su historia, aunque corta, ha sido y es intensa.

Este activo joven  de 18 años fan de varios deportes le fue diagnosticado un cáncer de huesos. Su pierna derecha tuvo que ser amputada y, mientras estaba en el hospital, Terry quedó impresionado del sufrimiento de otros pacientes con la misma enfermedad, especialmente niños, y decidió iniciar una carrera cruzando todo Canadá (2º país en extensión más grande del mundo),  con el objetivo exclusivo de recaudar fondos destinados a la investigación y lucha contra el cáncer.

La llamaron "The Marathon of Hope". Terry recorrió 42 km al día con una protesis como pierna derecha que le llevó por las provincias del Atlántico, Quebec y Ontario. Pero la enfermedad se extendió. Terry falleció el 28 de Junio de 1988 con 22 años. Su legado será enorme.

Desde aquella fecha hasta hoy, más de 400 millones de $ se han recaudado en la carrera anual  (Terry Fox Run) que ponen en marcha escuelas, ciudades enteras, empresas, asociaciones, fundaciones, federaciones y cualquier red social o expresión civil en todos los rincones de país, y en ocasiones fuera de sus fronteras.

La "Terry Fox Run" es inaplazable, inexcusable, indemorable.

Hoy os muestro esta leyenda viva de Canadá y, cariñosamente quiero dedicar este relato a personas muy cercanas a mi: a Ramón, a Olga y Jose Mª que siguen luchando cada día para vencer esta enfermedad , y lo están logrando gracias a la ciencia, a la dedicación y a los medios de los que disponemos. Todavía falta mucho recorrido. Estamos todos implicados.

Buenas noches. ROSA

 "Even if I don't finish, we need others to continue. It's got to keep going" .

Terry Fox. July, 10. 1980. (Terry Fox)

modelo Adidas Terry Fox

Avui he estat a 53 països

Hola seguidors,

Com molts de vosaltres ja sabéu, estem residint en una caseta que forma part d'un lloc residencial per a families d'estudiants de la Universitat d'Alberta, anomenat MICHENER PARK 5 cèntims.

Aquesta Universitat (encara està pendent el capítol especial de la mateixa però voldria entrevistar-me amb l'equip de comunicació del lloc, si és possible) és la 4ta dins el rànking canadenc, 18 facultats, té 38.000 estudiants dels quals 4.000 són internacionals (undergaduates, graduates i màsters i finalment short-term studies). (1 minut sobre UofA)

Per tant, prop d'un 11% del seus estudiants són internacionals. Aquest és un factor clau per aquesta universitat i també per a la ciutat, Edmonton, ja que a més del petroli i la tecnología, aquest és el tercer motor de la ciutat (a més del recursos que generen per a la ciutat, els estudiants internacionals paguen el doble que els canadencs per a qualsevol matricula; com a contraprestació, entre d'altres, l'estudiant internacional té coberta la seguretat -health care- des del primer dia que arriba).

Hem anat parlant amb estudiants doctorants internacionals i, davant la nostra sorpresa de no veure ni percebre estudiants europeus (http://www.studyincanada.ualberta.ca/StudyAtUAlberta.aspx) i per contra, detectar un enorme (quan dic enorme és inmens) nombre de xinesos, iranis i hindús, ens confirmen que aquesta Universitat orienta gran part del seu marketing cap a la captació d'estudiants internacionals dels continents asiàtic i africà especialment.

Però escolteu: qui els hi paga tot això?

A poc a poc introduint-nos en el sistema, anem veient i contrastant que els habitants de Michener Park (recordem que és un petit micromón representat per 53 paisos mitjançant les seves 350 families que hi viuen en el seu interior) són estudiants doctorants, master o undergraduate a qui els seus estats, principalment, els envia desde els seus paisos per anar-se a formar al Canadá (pais també econòmicament més accesible que d'altres).

Aqui hi venen amb les seves dones i fills (molts veïns nostres han tingut 1 o 2 fills precisament aquí), tenen cotxe (desde de gamma mitja i baixa) i fan la vida social que les seves cultures (i religions) els perment. Sento dir-ho però aquest indicador és clau per entendre perquè no és dilueixen les fronteres ni en aquest micromón com és Michener Park.

Desde que hi sóc aquí he pogut saludar-me i parlar amb xinesos, haitians, mexicans, pakistanis, koreans i poca cosa més. Amb tota la resta no he pogut mantindre contacte directe encara, per manca de temps o bé perque es  mantenen, i això és cert, literalment tancats a casa, tant ells com elles. Hi ha poc moviment habitualment pel carrer. Ara bé, la canalla està tot el día jugant (molt sovint sense pares) pels parcs i jardins que ens envolten i ja les nenes han fet força amistat amb nanos d'Haití, Nigeria, Pakistàn i Mèxic. És un plaer que puguin gaudir d'aquests moments amb ells sense importa'ls-hi literalment res més que jugar, fins i tot amb la barrera de la llengua.

Aquests nens han vingut amb els seus pares sense saber gens d'anglès, i en un any tots el parlen de forma nadiva, és impressionant veure nens de tot arréu amb un anglès 100%. Acostumen a anar a escoles properes al complex plenes de nens immigrants i a on no hi ha pressió escolar en cap dels sentits. El cert és que no sabem quin nivell tenen (hem sentit de tot) però tot flueix.

Tornant a MICHENER PARK, http://www.residence.ualberta.ca/OurResidences/SecondYearStudents/MichenerPark.aspx) es tracta d'un complex per a 350 families i està orientat exclusivament aquest públic familiar. Per descomptat la Universitat té molts més apartaments i pisos per acollir a aquells 4.000 estudiants, que li supossen una importantíssima xifra de $ al cap de l'any.

Quan vàrem veure per primer cop l'espai en el mes d'agost, ens vàren quedar impressionats pel lloc, la seva arquitectura  ideada (parlem dels anys 70/80) ja que són móduls residencials a on cadascun té el seu jardi interior amb parc infantil inclòs) -sento no poder adjuntar el plànol però no el tinc digitalizat- amb multiserveis comunitaris (laundry, gimnàs, sala d'estudi, sala per a fer trobades i festes grupals, etc-,). Al cap dels dies, ens vàrem adonar que realment allò era un lloc interessantísim per a fer deducions més profundes.

350 families vingudes d'arréu del món, 53 paisos representats d'Africa, Asia i Sudamèrica són el principals benefactors d'aquesta idea comunitària.

Avui ja no aprofondeixo en més temes, que per descomptat donen de sí i molt, i tan sols us adjunto imatges del día de LA DESFILADA DE LES NACIONS (PARADE OF NATIONS), que hem celebrat a Michener Park. Es tracta d'una jornada dedicada als i pels residents a on es mostra de quin país són, quines tradicions hi predominen i alçar la bandera al sò de l'himne sonant a la vegada.

Ha estat un día molt impactant, a mi personalment m'ha impressionat poder estar amb "companys" d'Eritrea, Ghana, Tanzania, Haiti, Korea, Uganda, i tants d'altres paisos que venen aqui segurament per poder construir un futur millor allà.

Us deixo una petita mostra del dia i especialment dels nens, amb vestits regionals, que són el futur de tots aquests països, molts d'ells fora de la llista d'autosuficiència mínima. Són fills de l'enyorada prosperitat.

Malhauradament, a Espanya no l'ha representat ningú.

Un petó i fins aviat,

ROSA

Veines de Korea amb els seus vestits

La Joyce i la Laura d'Haiti, sempre rient

No sé ara si és Korea, Malaysa o Indonesia

Pakistán preparadíssim



Libia també present