Apenas año y medio y todavía recuerdo adjetivos cariñosos y otros cargados de dureza: locos, inconscientes, irresponsables, aventureros, oportunos, oportunistas o valientes.
También recuerdo necios y mala gente que actuaron con la misma indiferencia y vacío con la que dirigen sus vidas, profesiones o relaciones.
Andábamos por mayo del 2011. Imaginábamos la intensidad de la experiencia y cómo de cargado estaría el camino. Sin duda, muchas piedras.
Hoy ya soy inmigrante.
Celebro estar en este país, abrazo su acogida, agradezco la invitación a su mesa, y desinteresadamente, gratifico tanto como puedo todo esto, o como sé. No hay peros. Sí matices.
Partir sin necesidad hace que dejes atrás tu yo construido. Partir por necesidad te roba la inocencia. Puedo imaginarme, nada más, lo duro que puede llegar a ser.
El día de Nochebuena disfruté de la compañía de gente extraordinaria, personas que vinieron años atrás a este frío país y sufrieron mucho, lloraron, rieron y lucharon.
Conocí a un hombre terriblemente bueno y generoso, René y su familia (salvadoreña). René llegó maduro, con mujer e hijo. Dejó su profesión, su status, su hambre intelectual y trabajó durante años en aquello que los nativos jamás, jamás, se atreverían. Su mujer, lo mismo.
Hoy, René es un orgulloso encargado de almacén, su mujer auxiliar de enfermería, consiguieron su casita, lucharon por sus 5 hijos - el mayor ya licenciado en ciencias políticas-, pero además no les faltó ni energía ni calor para que su hijo mayor superase una leucemia a los 13 años. Hoy vuelve a tocar la guitarra que dejó durante años, los mismos a la dureza que el cambio le supuso.
Muchos consideran que no es necesario vivir la inmigración para ser solidario, ser cooperante o sencillamente ser humano. "Yo ya soy voluntario en ...", "hace años que ayudo a...", "tengo vínculos con...", "yo doy mi donativo mensual a..." pero ¿abrieron su casa, su comedor, su mesa y se sentaron con esos inmigrantes?. "Esos" que han vivido durante años entre nosotros sin más relación que la del cuidado de nuestros hijos, la limpieza de nuestro hogar o el cobro de nuestra compra como cajeros de una tienda.
Pocos sabemos qué hacen, cómo piensan, cuánto sufren, cómo se relacionan, quienes les remunera y de que forma. Tampoco conocemos el impacto que ha producido ello en sus hijos, cómo es su día a día, ... pocos conocemos, pocos entendemos qué significa buscar una vida DIGNA.
Gracias René por impregnarme de tanto calor positivo. René resume todo mi año en este país. Él se reinventó y lo logró.
Feliz año a mi gente, a toda mi gente. Coraje, fuerza y, a pesar de todo, ilusión.
ROSA
dimecres, 26 de desembre del 2012
dissabte, 9 de juny del 2012
De tornada cap a casa... per uns dies
Hola amics i amigues,
Feia molt, molt de temps que no feia res al blog (desde finals de febrer!!) i ara em trobo que m'han canviat la configuració del blogger, en fi, això em passa per ser poc "regular" i amateur total.
Tinc moltes anècdotes per explicar, de bones, de menys bones i de curioses, però explicar-ho ho reservo pels amics quan torni cap a casa. Ja falta només 1 mes de res per tornar a casa meva, mentre que Canadà continuarà essent la meva "fonda".
Arribo el proper 6 de juliol i estaré fins el 20 d'agost aproximadament. Ja sabéu quin és el meu móvil a Bcn, el de sempre, així que si voleu que ens veiem, només caldrà un sms i ho intentem.
Canviant de tema, al igual que tots vosaltres que patiu i esteu visquent la crisi (tema nou oi??), els meus amics aqui, directors i pares d'alumnes d'escoles, estudiants, professionals i en general tot el cercle per on em moc, insistentment em pregunten què està passant a Espanya (aprofito per explicar la realitat catalana i es queden sorpresos però no estranyats, recordem que el Quebec és un exemple que tenen molt proper i que coneixen relativament bé).
El cas és que la següent pregunta formulada és: i tornareu a Espanya (rectifico i dic Catalunya) tal com està? i voilà!!! la pregunta del milió. No contesto de moment. En qualsevol cas, m'informo a diari per la premsa (bona font?) sobre com evoluciona i tot fa por, molta por.
M'agradaria compartir algunes reflexions amb vosaltres de com veig les coses (visió totalment esbiaixada, subjectiva i poc acurada de una no economista que es documenta com a qualsevol ciutadà) per aquí i algunes diferències que aprecio d'un lloc a l'altre.
1ª reflexió) L'economia de la província
A la costa oest del Canadà no es coneix la realitat europea (l'est és un altre món, a on estic és la perifèria, ja que només el Quebec i Ontario aglutinen prop del 50% de la població del Canadà). Només saben que tot va malament econòmicament i possiblement és conseqüència de que, des de fa uns anys, el Canadà i els seus interessos econòmics estàn plenament orientats al Pacífic: USA -el 80% de les seves exportacions van a aquest mercat-, Xina i Commonwealth per descomptat.
Segons les fonts econòmiques de la provincia, les 3 principals industries per reclutament de persones són: el 15,2% prové de les activitats relacionades amb el comerç, el 9,5% serveis assistència sanitària i el 8,4% construcció. Hi han poblacions que el petroli i gas supossa fins el 20% del moviment econòmic.
Els recursos com ara el petroli i gas són massa forts per la seva economia i ja compten amb el govern xinès com aliat (aquest està intervenint com a soci en la construcció d' infraestructures que calen per poder fer arribar el petroli a l'Àsia i dependre menys de països "difícils" com ara l'Iran i Orient Mitjà en general). És a diàri que llegeixo reportatges i noticies de primera línia relatives a molts projectes de "pipeline"/oleoductes (el que va d'Alberta a British Columbia que és el que descarregarà cap a Àsia; el XL que va d'Alberta a Texas i que Obama va tombar ara que s'acosten les eleccions però que, inevitablement, aprovarà).
No és veu ni un sol producte d'origen espanyol als comerços, excepte uns quants com ara els olis Borges, les "tortitas d'Inés Rosales" i vins espanyols o catalans, totalment relegats al lineal pels vins californians, australians, francesos, italians i portuguesos. Com veieu, aquí el comerç exportador de "CATALUNYA" té molta feina a fer, és clar que si parlessim l'anglès...
Reflexió:
Pot ser competitiva Europa? està perdent la corda? quina posició de lideratge tindrà en els propers anys? per què Alemanya, tot i ser la locomotora europa, ja ha perdut en el darrer any un 20% de les seves exportacions? què passarà si França cau del tot?
Poden els empresaris catalans amb un coneixement pobre de la llengua anglesa, anar a vendre arréu?? L'ensenyament pensa fer alguna cosa per adaptar, d'una vegada per totes, la integració d'aquesta llengua a les escoles? què farien amb els milers de professors i professores que no saben anglès? què farà el lobby de l'ensenyament?
2a reflexió) L'educació, la inversió i la multiculturalitat
El que sí veiem aquí, i atès que la Universitat d'Alberta està entre les 4 primeres del país i destina enormes recursos en educació i recerca (que no és el mateix), 4.000 alumnes dels seus 32.000 són estrangers d'origen asiàtic pràcticament en un 80% (la resta provè d'Orient Mitjà -iranians especialment-, africans i algun, literalment, algun europeu).
Per descomptat la majoria de les especialitats en que es formen són enginyeries, salut i tècniques en general. Hem pogut contrastar de primera mà que fins i tot les inversions de la UofA (Universitat d'Alberta) van més adreçades a aquestes especialitats, invertint poc o res en Humanitats (tot i que s'hi inverteix).
El 26% del recursos pressupostaris de la UofA són PRIVATS!!!!!!, és clar que l'Estat hi té la majoría però la presència de l'aposta privada és bàsica (i us ben asseguro que no hi ha pancartes i anuncis d'esponsors a la universitat penjats). Aquí el fundraising és seriós, sagrat i necessari.
Reflexió:
El futur del recursos educatius passen per ser capitalitzats a carreres tècniques i que aporten "desenvolupament mesurable", i les no tècniques passen a ser les maries de companyia?
Els països emergents tenen clar que el desenvolupament passa per invertir en la formació dels seus estudiants més brillants a les carreres tècniques i mèdiques a les universitats americanes. Queden les ciències socials en segon terme?
Països a on les democràcies són dèbils, inexistents o s'enmascaren, envien els seus estudiants a AMÈRICA, aquell país que tant critiquen i odíen!!!! pura hipocresia.
Per què pensem a Europa que la presència privada a la universitat és sinònim de pèrdua de llibertat, objectivitat i qualitat? Els rànkings d'universitats a nivell mundial estan dominats per l'educació anglosaxona, americana i anglesa principalment. Quina lliçó podem aprendre a casa nostra?*
* tenint en compte que el nivell de recerca biomèdica a Catalunya és alta i de nivell.
3a reflexió) La sanitat i la presència privada
La salut és un altre pilar de la provincia. Tot just finalitzades les eleccions de la província, on novament ha guanyat l'Alison Redford amb el partit conservador liberal, el PN -Progressive Conservative-, (n'hi ha un de més conservador, el "Wild Rose" que té com a feu i molts vots a Calgary, el Texes canadenc).
L'educació i la sanitat (pràcticament gratuites) han estat les dues potes delsprogrames de tots els partits. I "to the parrot"!: diuen per aqui que la Redford apunta per presidenciable a les generals.
Alberta, i particularment Edmonton, aposta decididament per l'assistència sanitària i la recerca, principalment oncològica. Pràcticament els malalts de càncer de les provincies dels voltants venen aquí pels tractaments oncològics que hi ha, juntament amb la investigació en aquesta malaltia (com sempre, els recursos no són només estatals, aquí la participació privada és molt important).
Per primer cop, igual que a la resta de provincies del Canadà, de les 22.000 persones que van morir al 2010-2011, el 30% ha estat de càncer (la primera causa, seguida de les malalties coronàries i infarts, com a segona i tercera respectivament).
Reflexió:
Pot la iniciativa privada ('donors') ser una peça fonamental en el desenvolupament de la recerca a la ciència mèdica? Per què no és així arréu?
4ª reflexió) El turisme
De nou insistir que la costa West no té res a veure amb l'East. Aquí tothom, i vol dir tothom, pels Nadals o febrer-març, marxen a gaudir d'1 setmana a un lloc que els doni sol i pau. Patir un hivern de 6/7 mesos d'extrem fred fa que la vitamina D i l'estat d'ànim decaigui. Per això totes les families hi destinen un pressupost l'any a anar-se'n als seus principals llocs destí per preu i oferta: Mèxic (nº 1), Costa Rica, República Dominicana, Hawai i d'altres illes caribenyes. Això és quasi sagrat.
Els canadencs d'aquest provincia tenen 3 setmanes l'any de vacances i se les reparteixen entre el Carib i l'esquí de montanya a l'hivern (les montanyes rocoses són espectaculars i tenen els millors equipaments i paisatges per gaudir-ho com ara Banff, Jasper, Yoho, Lake Louise i mil llocs) i a l'estiu "la caravana". Aquest pais és espectacular i impactant en quan a natura. Les families van a l'estiu amb la caravana, camping o bungalows per a fer fishing (els hi fascina), natura i barbacues!.
Tothom coneix Barcelona, els hi agradaria molt visitar-la però ningú té intenció de fer-ho. Per preu, llunyanía, ofertes de sol molt competitives al Carib i a menys de 6 hores de casa seva.
Reflexió:
Podem ser oferta turística per un públic amb poder adquisitiu?, pot ser l'oferta sol-cultura un bon recurs per ells?, per què no estem a la llista de països a visitar?, per què sempre que es propossen anar a Europa, si ho fan, és per 1 cop a la vida i visitar al màxim de ciutats europees d'un sol cop? Barcelona i Catalunya pot ser oferta "exclusiva"? què podem oferir per aconseguir una motivació turística?
Bé, ara haig de marxar que m'he engrescat a escriure i no puc continuar. No sé si publicaré més o no però no patiu, en quan ho faci, us ho faré saber.
Gràcies per seguir-me. Ja tinc ganes de veure-us i "patir" la calor del Mediterrani desprès de "gaudir" de temperatures de -21 i -31 sota zero.
Un petó i fins aviat.
Rosa
Feia molt, molt de temps que no feia res al blog (desde finals de febrer!!) i ara em trobo que m'han canviat la configuració del blogger, en fi, això em passa per ser poc "regular" i amateur total.
Tinc moltes anècdotes per explicar, de bones, de menys bones i de curioses, però explicar-ho ho reservo pels amics quan torni cap a casa. Ja falta només 1 mes de res per tornar a casa meva, mentre que Canadà continuarà essent la meva "fonda".
Arribo el proper 6 de juliol i estaré fins el 20 d'agost aproximadament. Ja sabéu quin és el meu móvil a Bcn, el de sempre, així que si voleu que ens veiem, només caldrà un sms i ho intentem.
Canviant de tema, al igual que tots vosaltres que patiu i esteu visquent la crisi (tema nou oi??), els meus amics aqui, directors i pares d'alumnes d'escoles, estudiants, professionals i en general tot el cercle per on em moc, insistentment em pregunten què està passant a Espanya (aprofito per explicar la realitat catalana i es queden sorpresos però no estranyats, recordem que el Quebec és un exemple que tenen molt proper i que coneixen relativament bé).
El cas és que la següent pregunta formulada és: i tornareu a Espanya (rectifico i dic Catalunya) tal com està? i voilà!!! la pregunta del milió. No contesto de moment. En qualsevol cas, m'informo a diari per la premsa (bona font?) sobre com evoluciona i tot fa por, molta por.
M'agradaria compartir algunes reflexions amb vosaltres de com veig les coses (visió totalment esbiaixada, subjectiva i poc acurada de una no economista que es documenta com a qualsevol ciutadà) per aquí i algunes diferències que aprecio d'un lloc a l'altre.
1ª reflexió) L'economia de la província
A la costa oest del Canadà no es coneix la realitat europea (l'est és un altre món, a on estic és la perifèria, ja que només el Quebec i Ontario aglutinen prop del 50% de la població del Canadà). Només saben que tot va malament econòmicament i possiblement és conseqüència de que, des de fa uns anys, el Canadà i els seus interessos econòmics estàn plenament orientats al Pacífic: USA -el 80% de les seves exportacions van a aquest mercat-, Xina i Commonwealth per descomptat.
Segons les fonts econòmiques de la provincia, les 3 principals industries per reclutament de persones són: el 15,2% prové de les activitats relacionades amb el comerç, el 9,5% serveis assistència sanitària i el 8,4% construcció. Hi han poblacions que el petroli i gas supossa fins el 20% del moviment econòmic.
Els recursos com ara el petroli i gas són massa forts per la seva economia i ja compten amb el govern xinès com aliat (aquest està intervenint com a soci en la construcció d' infraestructures que calen per poder fer arribar el petroli a l'Àsia i dependre menys de països "difícils" com ara l'Iran i Orient Mitjà en general). És a diàri que llegeixo reportatges i noticies de primera línia relatives a molts projectes de "pipeline"/oleoductes (el que va d'Alberta a British Columbia que és el que descarregarà cap a Àsia; el XL que va d'Alberta a Texas i que Obama va tombar ara que s'acosten les eleccions però que, inevitablement, aprovarà).
No és veu ni un sol producte d'origen espanyol als comerços, excepte uns quants com ara els olis Borges, les "tortitas d'Inés Rosales" i vins espanyols o catalans, totalment relegats al lineal pels vins californians, australians, francesos, italians i portuguesos. Com veieu, aquí el comerç exportador de "CATALUNYA" té molta feina a fer, és clar que si parlessim l'anglès...
Reflexió:
Pot ser competitiva Europa? està perdent la corda? quina posició de lideratge tindrà en els propers anys? per què Alemanya, tot i ser la locomotora europa, ja ha perdut en el darrer any un 20% de les seves exportacions? què passarà si França cau del tot?
Poden els empresaris catalans amb un coneixement pobre de la llengua anglesa, anar a vendre arréu?? L'ensenyament pensa fer alguna cosa per adaptar, d'una vegada per totes, la integració d'aquesta llengua a les escoles? què farien amb els milers de professors i professores que no saben anglès? què farà el lobby de l'ensenyament?
2a reflexió) L'educació, la inversió i la multiculturalitat
El que sí veiem aquí, i atès que la Universitat d'Alberta està entre les 4 primeres del país i destina enormes recursos en educació i recerca (que no és el mateix), 4.000 alumnes dels seus 32.000 són estrangers d'origen asiàtic pràcticament en un 80% (la resta provè d'Orient Mitjà -iranians especialment-, africans i algun, literalment, algun europeu).
Per descomptat la majoria de les especialitats en que es formen són enginyeries, salut i tècniques en general. Hem pogut contrastar de primera mà que fins i tot les inversions de la UofA (Universitat d'Alberta) van més adreçades a aquestes especialitats, invertint poc o res en Humanitats (tot i que s'hi inverteix).
El 26% del recursos pressupostaris de la UofA són PRIVATS!!!!!!, és clar que l'Estat hi té la majoría però la presència de l'aposta privada és bàsica (i us ben asseguro que no hi ha pancartes i anuncis d'esponsors a la universitat penjats). Aquí el fundraising és seriós, sagrat i necessari.
Reflexió:
El futur del recursos educatius passen per ser capitalitzats a carreres tècniques i que aporten "desenvolupament mesurable", i les no tècniques passen a ser les maries de companyia?
Els països emergents tenen clar que el desenvolupament passa per invertir en la formació dels seus estudiants més brillants a les carreres tècniques i mèdiques a les universitats americanes. Queden les ciències socials en segon terme?
Països a on les democràcies són dèbils, inexistents o s'enmascaren, envien els seus estudiants a AMÈRICA, aquell país que tant critiquen i odíen!!!! pura hipocresia.
Per què pensem a Europa que la presència privada a la universitat és sinònim de pèrdua de llibertat, objectivitat i qualitat? Els rànkings d'universitats a nivell mundial estan dominats per l'educació anglosaxona, americana i anglesa principalment. Quina lliçó podem aprendre a casa nostra?*
* tenint en compte que el nivell de recerca biomèdica a Catalunya és alta i de nivell.
3a reflexió) La sanitat i la presència privada
La salut és un altre pilar de la provincia. Tot just finalitzades les eleccions de la província, on novament ha guanyat l'Alison Redford amb el partit conservador liberal, el PN -Progressive Conservative-, (n'hi ha un de més conservador, el "Wild Rose" que té com a feu i molts vots a Calgary, el Texes canadenc).
L'educació i la sanitat (pràcticament gratuites) han estat les dues potes delsprogrames de tots els partits. I "to the parrot"!: diuen per aqui que la Redford apunta per presidenciable a les generals.
Alberta, i particularment Edmonton, aposta decididament per l'assistència sanitària i la recerca, principalment oncològica. Pràcticament els malalts de càncer de les provincies dels voltants venen aquí pels tractaments oncològics que hi ha, juntament amb la investigació en aquesta malaltia (com sempre, els recursos no són només estatals, aquí la participació privada és molt important).
Per primer cop, igual que a la resta de provincies del Canadà, de les 22.000 persones que van morir al 2010-2011, el 30% ha estat de càncer (la primera causa, seguida de les malalties coronàries i infarts, com a segona i tercera respectivament).
Reflexió:
Pot la iniciativa privada ('donors') ser una peça fonamental en el desenvolupament de la recerca a la ciència mèdica? Per què no és així arréu?
4ª reflexió) El turisme
De nou insistir que la costa West no té res a veure amb l'East. Aquí tothom, i vol dir tothom, pels Nadals o febrer-març, marxen a gaudir d'1 setmana a un lloc que els doni sol i pau. Patir un hivern de 6/7 mesos d'extrem fred fa que la vitamina D i l'estat d'ànim decaigui. Per això totes les families hi destinen un pressupost l'any a anar-se'n als seus principals llocs destí per preu i oferta: Mèxic (nº 1), Costa Rica, República Dominicana, Hawai i d'altres illes caribenyes. Això és quasi sagrat.
Els canadencs d'aquest provincia tenen 3 setmanes l'any de vacances i se les reparteixen entre el Carib i l'esquí de montanya a l'hivern (les montanyes rocoses són espectaculars i tenen els millors equipaments i paisatges per gaudir-ho com ara Banff, Jasper, Yoho, Lake Louise i mil llocs) i a l'estiu "la caravana". Aquest pais és espectacular i impactant en quan a natura. Les families van a l'estiu amb la caravana, camping o bungalows per a fer fishing (els hi fascina), natura i barbacues!.
Tothom coneix Barcelona, els hi agradaria molt visitar-la però ningú té intenció de fer-ho. Per preu, llunyanía, ofertes de sol molt competitives al Carib i a menys de 6 hores de casa seva.
Reflexió:
Podem ser oferta turística per un públic amb poder adquisitiu?, pot ser l'oferta sol-cultura un bon recurs per ells?, per què no estem a la llista de països a visitar?, per què sempre que es propossen anar a Europa, si ho fan, és per 1 cop a la vida i visitar al màxim de ciutats europees d'un sol cop? Barcelona i Catalunya pot ser oferta "exclusiva"? què podem oferir per aconseguir una motivació turística?
Bé, ara haig de marxar que m'he engrescat a escriure i no puc continuar. No sé si publicaré més o no però no patiu, en quan ho faci, us ho faré saber.
Gràcies per seguir-me. Ja tinc ganes de veure-us i "patir" la calor del Mediterrani desprès de "gaudir" de temperatures de -21 i -31 sota zero.
Un petó i fins aviat.
Rosa
dimecres, 29 de febrer del 2012
un respir!
Hola companys,
Sé que espereu noticies meves però estic de midterms (exàmens) i treballs a la universitat i estic gaudint de la visita d'una amiga i familiar al llarg d'uns dies, així que no tinc el cap molt centrat per escriure però aviat retorno, no patiu.
Tot va bé per aquí. Fast facts:
- La primavera semblava que ja ens saludava.
MENTIDA!!!! estem amb tempestes de neu i les temperatures oscil.len entre -21 i -6, de tot una mica
- El sol ens visita sovint, afortunadament
- Les universitats desbordades amb els exàmens
- Aviat visitarem el West Canadà de debò, vull dir el maco, maco.
fins aviat!!!!
ROSA
Sé que espereu noticies meves però estic de midterms (exàmens) i treballs a la universitat i estic gaudint de la visita d'una amiga i familiar al llarg d'uns dies, així que no tinc el cap molt centrat per escriure però aviat retorno, no patiu.
Tot va bé per aquí. Fast facts:
- La primavera semblava que ja ens saludava.
MENTIDA!!!! estem amb tempestes de neu i les temperatures oscil.len entre -21 i -6, de tot una mica
- El sol ens visita sovint, afortunadament
- Les universitats desbordades amb els exàmens
- Aviat visitarem el West Canadà de debò, vull dir el maco, maco.
fins aviat!!!!
ROSA
dissabte, 28 de gener del 2012
Pi, Pi!!!
Hello guys!
Hoy cambio de lengua y cambiada está mi cara cuando ayer nos dicen que hay "coyotes" por la zona del cole y que por eso ya no salen al patio.
Mira por dónde que a 7.800km. de mi casa me voy a enterar de qué es un coyote, cómo actua, qué pesa, cuándo come y cuándo se aparea, y por supuesto, qué tengo que hacer en cuanto me lo encuentre (si es que es sólo uno, claro).
La sorpresa tomó cuerpo, y en serio, cuando por la noche vemos la documentación de la escuela con un aviso, papel muy, muy verde señal de alerta, y un folleto del Gobierno de Alberta advirtiendo que por la zona donde estamos se han visto estos animales, los "urban coyotes".
El folleto, porque os prometo que me lo tragué todo todito, reza el habitual Did you know?, el cual muy didácticamente explica:
- Es normal ver pequeños grupos de coyotes en ciertas épocas del año (normal? esto no es una ciudad?)
- Los coyotes se aparean en enero y febrero
- En julio y también en otoño los coyotes salen en grupo buscando comida pero su presencia es más común en verano, pues es una época en la que dejamos más desperdicios en las zonas verdes.
- Son capaces de correr a una velocidad de hasta 64km/h (así que ya sé que marca hacer para que no me pillen)
- El peso medio de un coyote es de 9 a 23 kg, parecido a un perro mediano
El panfleto describe cómo debes actuar ante la presencia de coyotes. No explica si te salen 5 porque del ataque de nervios y de miedo (y de otra cosa que no especificaré) que puede cogerte, no sé si podría llegar a seguir estas indicaciones.
Indica:
- Si tienes un encuentro con un coyote, haz que su experiencia sea "desagradable" para el animal haciendo
que no se sienta bienvenido al vecindario.
- No debes dejar comida ni desperdicios en los espacios abiertos del vecindario para que no atraigan a
estos animales
- Respóndele con tu presencia de forma agresiva haciendo que tu aspecto sea mayor al real, levanta tus
brazos hacia arriba y lanza objetos largos como bastones en la dirección del coyote.
- Grita con voz profunda y mantén contacto con sus ojos
- Si el coyote sigue acercándose, date la vuelta y anda lentamente hacia los edificios con actividad humana
- No te gires ni corras, eso puede animar al coyote a ir hacia ti
- Los repelentes de perro y sprays irritantes pueden ser efectivos en disuadir al animal.
Y finaliza: "Si ves a un coyote enfermo o herido para moverse, o si el coyote te ha mordido o cualquier otro contacto físico llama a..."
ME ALUCINA la calma y la FE con la que describen cómo debes actuar.
¿Creen realmente que voy a hacer todo eso? ¿voy a evitar gritar como una histérica? ¿voy a andar lentamente en lugar de correr? ¿voy a mirarle a los ojos y decirle "me estoy quedando con tu cara"?... no me conocen.
Antes de venir, me avisaron de los racoons (mapaches) que entraban en las casas, las "bedbugs" que son usuales en los apartamentos de alquiler, pero no COYOTES!!!!!
Bueno, a partir de ahora debemos ir todos en grupo y que ninguno vaya sólo por ciertas zonas de vecinos abiertas.
Hasta la próxima...PÍ, PÍ!!!!
ROSA
ROSA
Hoy cambio de lengua y cambiada está mi cara cuando ayer nos dicen que hay "coyotes" por la zona del cole y que por eso ya no salen al patio.
Mira por dónde que a 7.800km. de mi casa me voy a enterar de qué es un coyote, cómo actua, qué pesa, cuándo come y cuándo se aparea, y por supuesto, qué tengo que hacer en cuanto me lo encuentre (si es que es sólo uno, claro).
La sorpresa tomó cuerpo, y en serio, cuando por la noche vemos la documentación de la escuela con un aviso, papel muy, muy verde señal de alerta, y un folleto del Gobierno de Alberta advirtiendo que por la zona donde estamos se han visto estos animales, los "urban coyotes".
El folleto, porque os prometo que me lo tragué todo todito, reza el habitual Did you know?, el cual muy didácticamente explica:
- Es normal ver pequeños grupos de coyotes en ciertas épocas del año (normal? esto no es una ciudad?)
- Los coyotes se aparean en enero y febrero
- En julio y también en otoño los coyotes salen en grupo buscando comida pero su presencia es más común en verano, pues es una época en la que dejamos más desperdicios en las zonas verdes.
- Son capaces de correr a una velocidad de hasta 64km/h (así que ya sé que marca hacer para que no me pillen)
- El peso medio de un coyote es de 9 a 23 kg, parecido a un perro mediano
El panfleto describe cómo debes actuar ante la presencia de coyotes. No explica si te salen 5 porque del ataque de nervios y de miedo (y de otra cosa que no especificaré) que puede cogerte, no sé si podría llegar a seguir estas indicaciones.
Indica:
- Si tienes un encuentro con un coyote, haz que su experiencia sea "desagradable" para el animal haciendo
que no se sienta bienvenido al vecindario.
- No debes dejar comida ni desperdicios en los espacios abiertos del vecindario para que no atraigan a
estos animales
- Respóndele con tu presencia de forma agresiva haciendo que tu aspecto sea mayor al real, levanta tus
brazos hacia arriba y lanza objetos largos como bastones en la dirección del coyote.
- Grita con voz profunda y mantén contacto con sus ojos
- Si el coyote sigue acercándose, date la vuelta y anda lentamente hacia los edificios con actividad humana
- No te gires ni corras, eso puede animar al coyote a ir hacia ti
- Los repelentes de perro y sprays irritantes pueden ser efectivos en disuadir al animal.
Y finaliza: "Si ves a un coyote enfermo o herido para moverse, o si el coyote te ha mordido o cualquier otro contacto físico llama a..."
ME ALUCINA la calma y la FE con la que describen cómo debes actuar.
¿Creen realmente que voy a hacer todo eso? ¿voy a evitar gritar como una histérica? ¿voy a andar lentamente en lugar de correr? ¿voy a mirarle a los ojos y decirle "me estoy quedando con tu cara"?... no me conocen.
Antes de venir, me avisaron de los racoons (mapaches) que entraban en las casas, las "bedbugs" que son usuales en los apartamentos de alquiler, pero no COYOTES!!!!!
Bueno, a partir de ahora debemos ir todos en grupo y que ninguno vaya sólo por ciertas zonas de vecinos abiertas.
Hasta la próxima...PÍ, PÍ!!!!
ROSA
dijous, 19 de gener del 2012
A Zombieland...
Hola penya,
Això és per cagar-s'hi.
Sí, tal com sona, que és més clar.
Ja estàvem avisats i vàrem seguir el temps el darrer any però estàvem tenint un hivern tant bó... (no era normal). Pensàvem que ja no vindria, però aquí sempre acaba arribant el fred. L'apunt positiu és que estarem uns dies hivernant, però ja no seran el 4 mesos de l'any passat (que diuen que va ser terrible).
Ara fa uns tres dies que ja vaig anar deixant la meva "cagadeta" particular a fb sobre el temps, però ara, per suggeriment del meu amic Joaquim que em demana un blog sobre el tema, doncs m'he animat a escriure una mica. Potser em repeteixo perque ja vaig avançar alguna cosa fa més o menys 3 mesos als blogs "No me reiré nunca más de..." i el "Ready?".
El contexte és el següent:
El nostre consultadíssim amic The Weather Network (aquí van les temperatures d'avui), a qui consultem moltes vegades al día (especialment a l'aplicació de l'iphone), ens va explicant al minut com anem de temps. És flipant, ara entenc la devoció que tenen els canadencs amb el temps, és la seva locomotora i per això tenen un completíssim canal de TV 24 hores, ràdios i seccions top 10 news als diaris.
Doncs bé, diumenge 15 de gener, ens avisa que "per cortesía" (literalment) d'una tempesta àrtica, tindríem uns 7 o 8 dies de fred extrem. La curva desde dilluns fins avui ha estat de -23º, -26º, -30º. Ahir va ser el pitjor dia. És important, quan consultes el temps, fixar-se en el "feel like" o sensació de fred. També li diuen windchill. Portem 2 dies amb -37º, -38º i abans d'ahir a la nit, el wind chill va arribar a -41ºC.
Aquell vespre -segons els diaris de l'endemà, va ser el día més fred dels darrers 4 anys- jo sortia de la universitat (21h) i mentre intentava arribar al metro cap a casa gairebé em cremo (congelo) les mans. Us ho juro!!!!!, em vaig treure els guants 3 minuts per buscar el telèfon i me les vaig cremar, pensava que acabaria a l'hospital, però a poc a poc van tornar a reaccionar!!!
Sembla que diumenge la cosa ja millorarà. Però què us puc dir de com és la vida aquí amb el fred? poca cosa més que 3 idees:
1) Tot està preparadíssim per aquest temps de fred i tempestes, i hi trobes àmplia informació de l'estat i al
minut.
2) Res s'atura: ni les escoles, ni les feines ni les activitats de lleure (bé, aquest cop, com més endavant
dic, alguns autobusos escolars sí que s'han parat).
3) La consigna és: menja, abriga't i cobreix-te. Imprescindible
La provincia d'Alberta és freda, però Edmonton en particular encara més, perque està molt al nord.
Per descomptat que els territoris del nord (The Northwest Territories), Nunavut (territori, que no provincia, creat "com a reserva pels inuit" -ja tractarem aquest tema ben aviat perque és força interessant- o Yukon, són encara molt més freds. L'altra dia una professora de l'escola em deia que aquí a Edmonton els nens no surten a jugar al pati quan les temperatures són extremes. Però què es considera temperatura extrema? Doncs a partir de -23º. O sigui, que -22ºC no és temperatura extrema i als nens els treuen a jugar com si res!!!!!! Però encara més, a Yellowknife (a Northwest T) els nens surten a fora a -40 i tampoc no els passa res. Tot és acostumar-s'hi.
Per tant aquí la vida NO s'atura. Ara bé, quan hi ha molt wind chill (vent) és una altra cosa, perque gairebé no es pot respirar.
La ciutat, com dic, està preparadíssima. Jo mai he vist tanta calma i tranquil·litat davant d'una alerta metereològica. De fet no és alerta, passa bastant desapercebuda perquè hi estan acostumats. Res de pànic.
Les escoles segueixen funcionant amb tota normalitat, tot i que ahir, a -28º (però windchill de -35º) alguns autobusos escolars d'aquests grocs de les pel·lícules no han sortit pel perill que el motor es congeli: Però les escoles obertes! O sigui, que si vius lluny i has d'agafar l'autobús per anar al cole, festa (fes-te f..).
Quan vaig arribar pels voltants d'agost, em vaig deprimir una mica al veure que els únics ocells dels voltants eren corbs i garses ("The birds -A. Hitchcock-). Estan clacant tot el día i més sols que mussols. Ara ho entenc, són les úniques bèsties d'aquesta ciutat pre-àrtica que soporten el fred.
El metro (editat a l'anterior blog) té calefacció per tot arreu, als sostres, amb sortides d'aire calent, i les parades d'autobusos estan cobertes.
Molta gent marxa un cop a l'hivern a la recerca del sol (als nadals, al febrer o al març) ja que la vitamina D escaseja amb un hivern tan llarg (els nens els hem de donar suplement vitamínic (The sunshine in a drop) ). Pels canadencs el principal destí és el Carib (on hi han moltíssims interessos econòmics d'aquest país). Repassant destinacions i ofertes al diaris, veiem que entre els més anomenats estan Mèxic, Hawai, Rep. Dominicana (7 dies tot inclòs per 425$/persona, un txollo!), California, etc.,
A les 4 p.m. ja és de nit, però al menys la ciutat és força assolellada, i això alegra (que no compensa) el fred.
Els comerços i supermercats, inclosos centres comercials, estan oberts fins tard ininterrompudament, també els caps de setmana (tot i que dissabte tanquen a les 6 pm i diumenge a les 5pm). Són les virtuts de ser comercialment lliures, i triar, unilateralment, quan vols treballar.
Tot i que la gent condueix molt a poc a poc i amb molt de respecte per als altres conductors, accidents de trànsit també n'hi ha, com a tot arréu, a les autopistes i al centre de la ciutat, i més quan neva i glaça. Els cotxes (fins hi tot a l'estiu) sempre es paren uns metres abans de fer una corva o girar en una cruïlla, i no encaren mai el vianant que està travessant, per exemple. L'explicació és que si un altre cotxe et pica pel darrera i degut al gel del terra patines i t'emportes el vianant, la culpa és teva. Per això mateix, també frenen i s'aturen 10 o 15 metres abans d'arribar al pas de vianants si veuen que algú vol travessar, perquè mai saben quan metres trigaran en aturar-se. El més curiós és que aquests costums els mantenen a l'estiu, quan desapareix el perill de gel.
Tots els aparcaments coberts i alguns de descoberts porten endolls a la paret o a bigues situades al terra, perque cada cotxe endolli un cable que va a una graella que porten els cotxes sota el motor. Diuen que si baixa molt la temperatura els líquids del motor es poden glaçar i el motor no arrenca. Nosaltres hem posat el ditxós cable cada dia, però malgrat la precaució avui la bateria ha dit prou i el cotxe no s'ha engegat. Ara no tenim el cotxe operatiu, la qual cosa és collonuda amb aquest fred de Cal Deu!
Les vestimentes són tremendes, són l'antidot de la luxúria, com dic sovint, doncs no es veuen més que el nas i els ulls. A aquestes temperatures t'és ben bé igual el vestuari, l'important: NO FRED!.
El cotó és terrible, no abriga, ben al contrari, ajuda a tenir més fred perquè no aïlla. Així que res de texans ni similars. Jo em preguntava per què tothom va en xandal, doncs perque és fibra i abriga molt més. Jo ja m'he passat, tot el día vaig de xandalera!!! (soc una juani!).
Els nens surten al pati de l'escola amb mono d'esquiar preparat per -40º, underpants a sota de la roba habitual i amb el 'tuque' (pronunciat 'tuc'), que és el barret de llana pel fred típic d'aquestes terres. Els grans també anem amb unders i portem, si cal, pantalons impermeables.
L'alimentació sempre calòrica perque el cos no resistiría aquest temps. Important: molta llegum, proteina (si pot ser vermella de tant en tant) o peix, hidrats i molts líquids (antiox).
En resum: això és la ciutat dels ZOMBIES al carrer
El proper blog anirà del projecte del macrooleoducte Alberta-Texas que no ha aprobat l'Obama per pressions ecologistes (però que es farà, si no ja veureu passades les eleccions nordamericanes).
Fins aviat companys!
ROSA
Això és per cagar-s'hi.
Sí, tal com sona, que és més clar.
Ja estàvem avisats i vàrem seguir el temps el darrer any però estàvem tenint un hivern tant bó... (no era normal). Pensàvem que ja no vindria, però aquí sempre acaba arribant el fred. L'apunt positiu és que estarem uns dies hivernant, però ja no seran el 4 mesos de l'any passat (que diuen que va ser terrible).
Ara fa uns tres dies que ja vaig anar deixant la meva "cagadeta" particular a fb sobre el temps, però ara, per suggeriment del meu amic Joaquim que em demana un blog sobre el tema, doncs m'he animat a escriure una mica. Potser em repeteixo perque ja vaig avançar alguna cosa fa més o menys 3 mesos als blogs "No me reiré nunca más de..." i el "Ready?".
El contexte és el següent:
El nostre consultadíssim amic The Weather Network (aquí van les temperatures d'avui), a qui consultem moltes vegades al día (especialment a l'aplicació de l'iphone), ens va explicant al minut com anem de temps. És flipant, ara entenc la devoció que tenen els canadencs amb el temps, és la seva locomotora i per això tenen un completíssim canal de TV 24 hores, ràdios i seccions top 10 news als diaris.
Doncs bé, diumenge 15 de gener, ens avisa que "per cortesía" (literalment) d'una tempesta àrtica, tindríem uns 7 o 8 dies de fred extrem. La curva desde dilluns fins avui ha estat de -23º, -26º, -30º. Ahir va ser el pitjor dia. És important, quan consultes el temps, fixar-se en el "feel like" o sensació de fred. També li diuen windchill. Portem 2 dies amb -37º, -38º i abans d'ahir a la nit, el wind chill va arribar a -41ºC.
Aquell vespre -segons els diaris de l'endemà, va ser el día més fred dels darrers 4 anys- jo sortia de la universitat (21h) i mentre intentava arribar al metro cap a casa gairebé em cremo (congelo) les mans. Us ho juro!!!!!, em vaig treure els guants 3 minuts per buscar el telèfon i me les vaig cremar, pensava que acabaria a l'hospital, però a poc a poc van tornar a reaccionar!!!
Sembla que diumenge la cosa ja millorarà. Però què us puc dir de com és la vida aquí amb el fred? poca cosa més que 3 idees:
1) Tot està preparadíssim per aquest temps de fred i tempestes, i hi trobes àmplia informació de l'estat i al
minut.
2) Res s'atura: ni les escoles, ni les feines ni les activitats de lleure (bé, aquest cop, com més endavant
dic, alguns autobusos escolars sí que s'han parat).
3) La consigna és: menja, abriga't i cobreix-te. Imprescindible
La provincia d'Alberta és freda, però Edmonton en particular encara més, perque està molt al nord.
Per descomptat que els territoris del nord (The Northwest Territories), Nunavut (territori, que no provincia, creat "com a reserva pels inuit" -ja tractarem aquest tema ben aviat perque és força interessant- o Yukon, són encara molt més freds. L'altra dia una professora de l'escola em deia que aquí a Edmonton els nens no surten a jugar al pati quan les temperatures són extremes. Però què es considera temperatura extrema? Doncs a partir de -23º. O sigui, que -22ºC no és temperatura extrema i als nens els treuen a jugar com si res!!!!!! Però encara més, a Yellowknife (a Northwest T) els nens surten a fora a -40 i tampoc no els passa res. Tot és acostumar-s'hi.
Per tant aquí la vida NO s'atura. Ara bé, quan hi ha molt wind chill (vent) és una altra cosa, perque gairebé no es pot respirar.
La ciutat, com dic, està preparadíssima. Jo mai he vist tanta calma i tranquil·litat davant d'una alerta metereològica. De fet no és alerta, passa bastant desapercebuda perquè hi estan acostumats. Res de pànic.
Les escoles segueixen funcionant amb tota normalitat, tot i que ahir, a -28º (però windchill de -35º) alguns autobusos escolars d'aquests grocs de les pel·lícules no han sortit pel perill que el motor es congeli: Però les escoles obertes! O sigui, que si vius lluny i has d'agafar l'autobús per anar al cole, festa (fes-te f..).
Quan vaig arribar pels voltants d'agost, em vaig deprimir una mica al veure que els únics ocells dels voltants eren corbs i garses ("The birds -A. Hitchcock-). Estan clacant tot el día i més sols que mussols. Ara ho entenc, són les úniques bèsties d'aquesta ciutat pre-àrtica que soporten el fred.
El metro (editat a l'anterior blog) té calefacció per tot arreu, als sostres, amb sortides d'aire calent, i les parades d'autobusos estan cobertes.
Molta gent marxa un cop a l'hivern a la recerca del sol (als nadals, al febrer o al març) ja que la vitamina D escaseja amb un hivern tan llarg (els nens els hem de donar suplement vitamínic (The sunshine in a drop) ). Pels canadencs el principal destí és el Carib (on hi han moltíssims interessos econòmics d'aquest país). Repassant destinacions i ofertes al diaris, veiem que entre els més anomenats estan Mèxic, Hawai, Rep. Dominicana (7 dies tot inclòs per 425$/persona, un txollo!), California, etc.,
A les 4 p.m. ja és de nit, però al menys la ciutat és força assolellada, i això alegra (que no compensa) el fred.
Els comerços i supermercats, inclosos centres comercials, estan oberts fins tard ininterrompudament, també els caps de setmana (tot i que dissabte tanquen a les 6 pm i diumenge a les 5pm). Són les virtuts de ser comercialment lliures, i triar, unilateralment, quan vols treballar.
Tot i que la gent condueix molt a poc a poc i amb molt de respecte per als altres conductors, accidents de trànsit també n'hi ha, com a tot arréu, a les autopistes i al centre de la ciutat, i més quan neva i glaça. Els cotxes (fins hi tot a l'estiu) sempre es paren uns metres abans de fer una corva o girar en una cruïlla, i no encaren mai el vianant que està travessant, per exemple. L'explicació és que si un altre cotxe et pica pel darrera i degut al gel del terra patines i t'emportes el vianant, la culpa és teva. Per això mateix, també frenen i s'aturen 10 o 15 metres abans d'arribar al pas de vianants si veuen que algú vol travessar, perquè mai saben quan metres trigaran en aturar-se. El més curiós és que aquests costums els mantenen a l'estiu, quan desapareix el perill de gel.
Tots els aparcaments coberts i alguns de descoberts porten endolls a la paret o a bigues situades al terra, perque cada cotxe endolli un cable que va a una graella que porten els cotxes sota el motor. Diuen que si baixa molt la temperatura els líquids del motor es poden glaçar i el motor no arrenca. Nosaltres hem posat el ditxós cable cada dia, però malgrat la precaució avui la bateria ha dit prou i el cotxe no s'ha engegat. Ara no tenim el cotxe operatiu, la qual cosa és collonuda amb aquest fred de Cal Deu!
Les vestimentes són tremendes, són l'antidot de la luxúria, com dic sovint, doncs no es veuen més que el nas i els ulls. A aquestes temperatures t'és ben bé igual el vestuari, l'important: NO FRED!.
El cotó és terrible, no abriga, ben al contrari, ajuda a tenir més fred perquè no aïlla. Així que res de texans ni similars. Jo em preguntava per què tothom va en xandal, doncs perque és fibra i abriga molt més. Jo ja m'he passat, tot el día vaig de xandalera!!! (soc una juani!).
Els nens surten al pati de l'escola amb mono d'esquiar preparat per -40º, underpants a sota de la roba habitual i amb el 'tuque' (pronunciat 'tuc'), que és el barret de llana pel fred típic d'aquestes terres. Els grans també anem amb unders i portem, si cal, pantalons impermeables.
L'alimentació sempre calòrica perque el cos no resistiría aquest temps. Important: molta llegum, proteina (si pot ser vermella de tant en tant) o peix, hidrats i molts líquids (antiox).
En resum: això és la ciutat dels ZOMBIES al carrer
El proper blog anirà del projecte del macrooleoducte Alberta-Texas que no ha aprobat l'Obama per pressions ecologistes (però que es farà, si no ja veureu passades les eleccions nordamericanes).
Fins aviat companys!
ROSA
diumenge, 8 de gener del 2012
y ¿qué tal está la universidad por aquí?
Hola seguidores,
Hoy tengo el placer de invitar a mi partner, por ser estudiante de la UofA, y por ser quien se ha leído el libro de referencia de este blog que expone en qué situación está el sistema universitario canadiense (ojo, siempre desde la perspectiva de sus 2 autores).
El libro en cuestión es Campus Confidential. 100 startling things you don't know about Canadian universities, de Ken S. Coates y Bill Morrison (http://www.amazon.ca/Campus-Confidential-startling-Canadian-universities/dp/1552776506).
El primero es profesor de Historia y Catedrático en la Faculty of Arts de la Universidad de Waterloo y asesor de varias universidades canadienses (British Columbia, New Brunswick y Saskatchewan) y el segundo es profesor titular de la Universidad de Ontario, Manitoba, British Columbia y profesor invitado en USA.
Espero que sea interesante pero OJO!, tomaros el extracto del libro como información pero que no siente cátedra!, aunque son autores muy fiables. Es una primera aproximación (web oficial de las universidades en Canadá).
Copio literalmente el extracto que gustosamente me ha pasado y que es un resumen de los autores:
"Vaya por delante que estos autores consideran que la educación universitaria en Canadá es de alto nivel, de las mejores del mundo como ellos mismos expresan. Con este libro no se quieren cargar el sistema sino detectar e identificar cuáles son los problemas que afectan a sus universidades y cuáles serían las recetas que ellos aplicarían para mejorar su situación. El título del libro es significativo en este sentido, y evidentemente tiene la intención de hacer ver a la sociedad canadiense que no todo es tan perfecto como parece.
Las Universidades en Canadá son casi todas públicas, a diferencia de Estados Unidos, donde coinciden públicas y privadas. En este sentido, los autores del libro echan de menos en Canadá universidades del estilo de Harvard, Yale, Stanford, el MIT, donde los miles de millones de dólares afluyen desde las empresas y fundaciones privadas. En Canadá esto sucede solo en menor medida. Va contra el carácter e idiosincrasia canadienses cualquier identificación con el american way of life. Huyen de ello, ellos, dicen, no son americanos (en el sentido de estadounidense), que son canadienses, que es muy distinto. Porque ser canadiense implica no hacer distinciones: todo el mundo es igual, todas las universidades son igual de buenas, porque son públicas y porque son canadienses. A pesar de ello, según los autores esto no es verdad en la práctica: aunque el nivel en general es bastante bueno, hay evidentes diferencias entre sus universidades. Pero como dicen, ese carácter canadiense les impide reconocerlo. Según los autores, en Canadá no gusta hacer rankings para no perjudicar a los que irían en la cola (esto se nota también en las clases: los profesores son benévolos con tal que haya un mínimo de esfuerzo).
La diferencia con las universidades estadounidenses también se percibe en el deporte universitario: esta confluencia de capital público y privado hace que, por ejemplo, no sea raro ver cómo se llena un estadio universitario con 80.000 personas para un partido de fútbol americano, y como la gente lucha desesperadamente por conseguir entradas para tales encuentros. Esto no sucede en Canadá (claro que también tiene bastante menos población).
La zona que predomina en número de universidades y estudiantes es la de Toronto, seguida por Montreal y Vancouver (que casualmente son las zonas más pobladas de Canadá). Por eso no es extraño que sean las universidades más demandadas por los estudiantes canadienses, ya que de nuevo a diferencia de sus vecinos de EEUU, prefieren quedarse cerca de casa o no alejarse demasiado. Las zonas más despobladas son las del medio-oeste, las provincias de Alberta (justo donde estamos nosotros), Manitoba y Saskatchewan. Y sus universidades, algunas de alto nivel, se las ven y se las desean cada año para llenar sus aulas y poder pagar así las caras facturas de su mantenimiento. Por eso, dicen los autores del libro, están aceptando en las undergraduate schools a cualquiera que lo pida, con tal que haya acabado el high school, y aunque su historial académico haga presagiar un posible futuro fracaso en los exigentes estudios.
Los alumnos que hoy acceden en la masa a la universidad tienen dieciocho años, como en Europa, pero en la actualidad parece que tengan quince años, por la inmadurez que demuestran y su falta de motivación y compromiso con el estudio serio que requiere la universidad. Todo ello está repercutiendo en un descenso en el nivel de calidad de los estudios universitarios ¿os suena de algo este debate?.
La causa de este descenso de calidad parece ser una inflación de notas de high school (bachillerato) para que –otra vez por buenismo- nadie se viera perjudicado en sus ansias por acceder a la universidad (en especial las ansias de los padres de los candidatos). Y es que por lo visto, hoy en día, una vez finalizado el high school la salida natural es seguir hacia la universidad, aunque el alumno no tenga el mínimo interés ni entusiasmo en ello. Además, a nadie le disuade saber que la actual tasa de retorno una vez acabados los estudios no es lo elevada que era hace algunas décadas para según qué estudios (es decir, cuando no todo el mundo accedía a la universidad: ¿os vuelve a sonar este debate?). En la actualidad, dicen, solo resulta evidentemente rentable estudiar Derecho, Empresariales, Medicina o Ingeniería. Y en el caso de Derecho seguramente porque las facultades de leyes son aquí en Canadá, como en EEUU, ‘graduate schools’, es decir, que para acceder a ellas no basta haber acabado el high school sino que además hay que tener una carrera previa de al menos tres años. Además, las law schools son carísimas e híper selectivas.
Por ello se ha instalado en la sociedad la seguridad de que con un título de licenciado (Bachelor o graduate) no se va a ninguna parte. Una vez acabado el Bachelor es necesario seguir estudiando (¿también os resulta familiar? Qué raro!) un master o un doctorado. Por cierto, un doctorado tiene una tasa de retorno solo un 5% superior a la de un master, cuando el primero requiere un media de unos cinco años de estudio intenso, mientras que el segundo se puede finalizar fácilmente en un año.
Se quejan estos autores de que en Canadá no existe un examen de selectividad. Se confía tanto en las bondades de la escuela pública, que sin duda en Canadá es buena, que cualquiera que acaba el high school se presume capacitado para la universidad. Eso puede ser verdad, pero los autores echan de menos, a falta de un examen global de selectividad, que las propias universidades pudieran organizar sus propios exámenes de acceso.
Otro tema que les preocupa a estos dos autores es el de las matemáticas de los estudiantes canadienses. Se refieren en algún momento a que Canadá está en el séptimo lugar en el ranking mundial, lo cual no está nada mal (por cierto, Alberta es la primera provincia en enseñanza de mates), y dicen que esto es preocupante porque el 90% de estudiantes universitarios de matemáticas y un alto porcentaje de estudiantes de ingeniería, son extranjeros. Mencionan el caso de un examen de matemáticas que se puso a disposición de no sé qué comisión canadiense evaluadora de la calidad de la enseñanza de mates y ciencias. Dado el nivel de exigencia de dicho examen concluyeron que debía ser de un segundo curso de ingeniería. Pues bien, resultó que era un examen de un instituto de bachillerato de Japón para el acceso a un curso universitario de Humanidades, ¡de Humanidades!
Bona nit amics!
Rosa
Hoy tengo el placer de invitar a mi partner, por ser estudiante de la UofA, y por ser quien se ha leído el libro de referencia de este blog que expone en qué situación está el sistema universitario canadiense (ojo, siempre desde la perspectiva de sus 2 autores).
El libro en cuestión es Campus Confidential. 100 startling things you don't know about Canadian universities, de Ken S. Coates y Bill Morrison (http://www.amazon.ca/Campus-Confidential-startling-Canadian-universities/dp/1552776506).
El primero es profesor de Historia y Catedrático en la Faculty of Arts de la Universidad de Waterloo y asesor de varias universidades canadienses (British Columbia, New Brunswick y Saskatchewan) y el segundo es profesor titular de la Universidad de Ontario, Manitoba, British Columbia y profesor invitado en USA.
Espero que sea interesante pero OJO!, tomaros el extracto del libro como información pero que no siente cátedra!, aunque son autores muy fiables. Es una primera aproximación (web oficial de las universidades en Canadá).
Copio literalmente el extracto que gustosamente me ha pasado y que es un resumen de los autores:
"Vaya por delante que estos autores consideran que la educación universitaria en Canadá es de alto nivel, de las mejores del mundo como ellos mismos expresan. Con este libro no se quieren cargar el sistema sino detectar e identificar cuáles son los problemas que afectan a sus universidades y cuáles serían las recetas que ellos aplicarían para mejorar su situación. El título del libro es significativo en este sentido, y evidentemente tiene la intención de hacer ver a la sociedad canadiense que no todo es tan perfecto como parece.
Las Universidades en Canadá son casi todas públicas, a diferencia de Estados Unidos, donde coinciden públicas y privadas. En este sentido, los autores del libro echan de menos en Canadá universidades del estilo de Harvard, Yale, Stanford, el MIT, donde los miles de millones de dólares afluyen desde las empresas y fundaciones privadas. En Canadá esto sucede solo en menor medida. Va contra el carácter e idiosincrasia canadienses cualquier identificación con el american way of life. Huyen de ello, ellos, dicen, no son americanos (en el sentido de estadounidense), que son canadienses, que es muy distinto. Porque ser canadiense implica no hacer distinciones: todo el mundo es igual, todas las universidades son igual de buenas, porque son públicas y porque son canadienses. A pesar de ello, según los autores esto no es verdad en la práctica: aunque el nivel en general es bastante bueno, hay evidentes diferencias entre sus universidades. Pero como dicen, ese carácter canadiense les impide reconocerlo. Según los autores, en Canadá no gusta hacer rankings para no perjudicar a los que irían en la cola (esto se nota también en las clases: los profesores son benévolos con tal que haya un mínimo de esfuerzo).
La diferencia con las universidades estadounidenses también se percibe en el deporte universitario: esta confluencia de capital público y privado hace que, por ejemplo, no sea raro ver cómo se llena un estadio universitario con 80.000 personas para un partido de fútbol americano, y como la gente lucha desesperadamente por conseguir entradas para tales encuentros. Esto no sucede en Canadá (claro que también tiene bastante menos población).
La zona que predomina en número de universidades y estudiantes es la de Toronto, seguida por Montreal y Vancouver (que casualmente son las zonas más pobladas de Canadá). Por eso no es extraño que sean las universidades más demandadas por los estudiantes canadienses, ya que de nuevo a diferencia de sus vecinos de EEUU, prefieren quedarse cerca de casa o no alejarse demasiado. Las zonas más despobladas son las del medio-oeste, las provincias de Alberta (justo donde estamos nosotros), Manitoba y Saskatchewan. Y sus universidades, algunas de alto nivel, se las ven y se las desean cada año para llenar sus aulas y poder pagar así las caras facturas de su mantenimiento. Por eso, dicen los autores del libro, están aceptando en las undergraduate schools a cualquiera que lo pida, con tal que haya acabado el high school, y aunque su historial académico haga presagiar un posible futuro fracaso en los exigentes estudios.
Los alumnos que hoy acceden en la masa a la universidad tienen dieciocho años, como en Europa, pero en la actualidad parece que tengan quince años, por la inmadurez que demuestran y su falta de motivación y compromiso con el estudio serio que requiere la universidad. Todo ello está repercutiendo en un descenso en el nivel de calidad de los estudios universitarios ¿os suena de algo este debate?.
La causa de este descenso de calidad parece ser una inflación de notas de high school (bachillerato) para que –otra vez por buenismo- nadie se viera perjudicado en sus ansias por acceder a la universidad (en especial las ansias de los padres de los candidatos). Y es que por lo visto, hoy en día, una vez finalizado el high school la salida natural es seguir hacia la universidad, aunque el alumno no tenga el mínimo interés ni entusiasmo en ello. Además, a nadie le disuade saber que la actual tasa de retorno una vez acabados los estudios no es lo elevada que era hace algunas décadas para según qué estudios (es decir, cuando no todo el mundo accedía a la universidad: ¿os vuelve a sonar este debate?). En la actualidad, dicen, solo resulta evidentemente rentable estudiar Derecho, Empresariales, Medicina o Ingeniería. Y en el caso de Derecho seguramente porque las facultades de leyes son aquí en Canadá, como en EEUU, ‘graduate schools’, es decir, que para acceder a ellas no basta haber acabado el high school sino que además hay que tener una carrera previa de al menos tres años. Además, las law schools son carísimas e híper selectivas.
Por ello se ha instalado en la sociedad la seguridad de que con un título de licenciado (Bachelor o graduate) no se va a ninguna parte. Una vez acabado el Bachelor es necesario seguir estudiando (¿también os resulta familiar? Qué raro!) un master o un doctorado. Por cierto, un doctorado tiene una tasa de retorno solo un 5% superior a la de un master, cuando el primero requiere un media de unos cinco años de estudio intenso, mientras que el segundo se puede finalizar fácilmente en un año.
Se quejan estos autores de que en Canadá no existe un examen de selectividad. Se confía tanto en las bondades de la escuela pública, que sin duda en Canadá es buena, que cualquiera que acaba el high school se presume capacitado para la universidad. Eso puede ser verdad, pero los autores echan de menos, a falta de un examen global de selectividad, que las propias universidades pudieran organizar sus propios exámenes de acceso.
Otro tema que les preocupa a estos dos autores es el de las matemáticas de los estudiantes canadienses. Se refieren en algún momento a que Canadá está en el séptimo lugar en el ranking mundial, lo cual no está nada mal (por cierto, Alberta es la primera provincia en enseñanza de mates), y dicen que esto es preocupante porque el 90% de estudiantes universitarios de matemáticas y un alto porcentaje de estudiantes de ingeniería, son extranjeros. Mencionan el caso de un examen de matemáticas que se puso a disposición de no sé qué comisión canadiense evaluadora de la calidad de la enseñanza de mates y ciencias. Dado el nivel de exigencia de dicho examen concluyeron que debía ser de un segundo curso de ingeniería. Pues bien, resultó que era un examen de un instituto de bachillerato de Japón para el acceso a un curso universitario de Humanidades, ¡de Humanidades!
Bona nit amics!
Rosa
divendres, 23 de desembre del 2011
un poco de lectura y marketing
Hoy he disfrutado de una agradable mañana en una de las tiendas que Chapters tiene en la bonita Whyte Avenue de la ciudad. Una librería lo suficientemente pequeña pero completa, con Starbucks incluído.
(http://www.chapters.indigo.ca/home/). Un sitio fantástico para perderse, poca gente y ninguna aglomeración (ni en Navidades he visto grandes concentraciones de compradores en ningún lado), un rato de paz, sofá, café, muffin y novedades editoriales.
He preguntado a una de las dependientas por literatura catalana y castellana para ver si, como viene siendo demasiado habitual, me mostraba al recurrente Gabriel García-Márquez que está en todas las cabeceras de góndolas de la Universidad de Alberta. Bueno, me ha mostrado dos libros distintos de Carlos Ruíz-Zafón, UFFFF, menos mal. Me los ha recomendado pero le he comentado que casi prefiero leérmelos en la lengua del autor, que alguna ventaja tendré no?.
Ya contaré cuantos autores había pero poquísimos, me he cortado delante de la chica ...
He disfrutado de lo lindo hojeando novedades de marketing, PR, retail marketing, y lo que más me ha gustado, un corner específico de "ideas and trends" repleto de libros sobre Steve Jobs y otras tantas figuras emprendedoras, innovadoras y atrevidas (¿daria para varias estanterias en nuestra "La casa del llibre" o la Fnac sobre los de nuestro país?). Y no me extraña que dé para miles de emprendedores pequeños, medianos y grandes al poder ver cómo promueven la iniciativa desde pequeños en el sistema educativo de las escuelas de educación preeliminary. Además de la excelente formación (y recursos que destinan) en las materias obligadas (ojo las lenguas, de eso podríamos hablar otro día), la autoestima es altísima, la creatividad abrumadora (en mi vida he visto el nivel musical, imaginativo y coreográfico de los festivales artísticos e infantiles que hasta ahora he asistido) y, por supuesto, sentido del ridículo 0 en actitud, artes escénicas, colaboración entre niños, participación...(la universidad es otra historia, pero ya os aviso que aquello de las puertas cerradas y sentir terror por ir a hablar con el "supertodopoderoso y endiosado catedrático" aquí no existe, son cercanos, terrenales y exigentes, ah! y PUBLICAN y se ACTUALIZAN. Totalmente compatible).
Bueno, reflexión lanzada, paso a mostrara a mis colegas amantes del marketing (ojo, son novedades y no significa que sean buenos o indispensables pero vale la pena conocerlos por si no están en vuestras librerías "no online" habituales).
El que está en todos los frontales de las estanterías es "El principio de la zanahoria" de Adrian Robert Gostick y Chester Elton, que ya ha vendido 200.000 ejemplares, no apto para gerentes y managers rancios de vieja escuela (http://www.resumido.com/es/libro.php/464).
Y para los que somos fans del retail y pudimos disfrutar del singular, realmente singular, Paco Underhill en su seminario IESE hace ya algunos años en Barcelona, os incluyo algunas de sus novedades.
Un libro, un buen regalo y casi mejor en inglés, para evitar malas traducciones.
Bona nit
Rosa
¡FELIZ NAVIDAD A TODOS Y QUE VUESTROS DESEOS SE CONVIERTAN EN REALIDAD!
(http://www.chapters.indigo.ca/home/). Un sitio fantástico para perderse, poca gente y ninguna aglomeración (ni en Navidades he visto grandes concentraciones de compradores en ningún lado), un rato de paz, sofá, café, muffin y novedades editoriales.
He preguntado a una de las dependientas por literatura catalana y castellana para ver si, como viene siendo demasiado habitual, me mostraba al recurrente Gabriel García-Márquez que está en todas las cabeceras de góndolas de la Universidad de Alberta. Bueno, me ha mostrado dos libros distintos de Carlos Ruíz-Zafón, UFFFF, menos mal. Me los ha recomendado pero le he comentado que casi prefiero leérmelos en la lengua del autor, que alguna ventaja tendré no?.
Ya contaré cuantos autores había pero poquísimos, me he cortado delante de la chica ...
He disfrutado de lo lindo hojeando novedades de marketing, PR, retail marketing, y lo que más me ha gustado, un corner específico de "ideas and trends" repleto de libros sobre Steve Jobs y otras tantas figuras emprendedoras, innovadoras y atrevidas (¿daria para varias estanterias en nuestra "La casa del llibre" o la Fnac sobre los de nuestro país?). Y no me extraña que dé para miles de emprendedores pequeños, medianos y grandes al poder ver cómo promueven la iniciativa desde pequeños en el sistema educativo de las escuelas de educación preeliminary. Además de la excelente formación (y recursos que destinan) en las materias obligadas (ojo las lenguas, de eso podríamos hablar otro día), la autoestima es altísima, la creatividad abrumadora (en mi vida he visto el nivel musical, imaginativo y coreográfico de los festivales artísticos e infantiles que hasta ahora he asistido) y, por supuesto, sentido del ridículo 0 en actitud, artes escénicas, colaboración entre niños, participación...(la universidad es otra historia, pero ya os aviso que aquello de las puertas cerradas y sentir terror por ir a hablar con el "supertodopoderoso y endiosado catedrático" aquí no existe, son cercanos, terrenales y exigentes, ah! y PUBLICAN y se ACTUALIZAN. Totalmente compatible).
Bueno, reflexión lanzada, paso a mostrara a mis colegas amantes del marketing (ojo, son novedades y no significa que sean buenos o indispensables pero vale la pena conocerlos por si no están en vuestras librerías "no online" habituales).
El que está en todos los frontales de las estanterías es "El principio de la zanahoria" de Adrian Robert Gostick y Chester Elton, que ya ha vendido 200.000 ejemplares, no apto para gerentes y managers rancios de vieja escuela (http://www.resumido.com/es/libro.php/464).
Y para los que somos fans del retail y pudimos disfrutar del singular, realmente singular, Paco Underhill en su seminario IESE hace ya algunos años en Barcelona, os incluyo algunas de sus novedades.
Un libro, un buen regalo y casi mejor en inglés, para evitar malas traducciones.
Bona nit
Rosa
¡FELIZ NAVIDAD A TODOS Y QUE VUESTROS DESEOS SE CONVIERTAN EN REALIDAD!
 |
| fantástico, lo voy a leer, el sexo femenino tiene el poder de la compra (algo ya sabido pero siempre es bueno volver a revisar su comportamiento) |
 |
| social media marketing: ahora o nunca! |
 |
| 200.000 ejemplares vendidos. El principio de la zanahoria. |
 |
| Paco Underhill analizando de nuevo a la mujer, como principal comprador y en el mismo punto de venta |
 |
| la guinda: este libro para quienes quieran aprender castellano (colección "guia para idiotas") |
Subscriure's a:
Missatges (Atom)